January 9, 2022
De parte de Nodo50
181 puntos de vista


Per a Anna Surinyach (Barcelona, 1985), el fotoperiodisme 茅s un comprom铆s que ja no t鈥檃bandona. Fot貌grafa documental i editora gr脿fica de la revista 5W, va aprendre les bases de l鈥檕fici retratant emerg猫ncies i conflictes a Metges Sense Fronteres. En l鈥檃ctualitat, 茅s una de les reporteres gr脿fiques que fotografien els moviments de poblaci贸 i les crisis humanit脿ries amb m茅s sensibilitat, fet que li va mer猫ixer el Premi Desalambre l鈥檃ny 2020. Parlem amb Surinyach de les hist貌ries de les dones que protagonitzen les seves imatges i de la necessitat de mirades diverses que expliquin el m贸n en profunditat.

Com arribes al fotoperiodisme i, dins d鈥檃quest, a la fotografia d鈥檈merg猫ncies, m茅s social?

Hi arribo a trav茅s del periodisme, que 茅s el que vaig estudiar. No em veia treballant de periodista en un mitj脿, m鈥檌nteressava m茅s el m贸n audiovisual. I vaig tenir la sort d鈥檃nar a parar com a bec脿ria a Metges Sense Fronteres (MSF), on vaig con猫ixer Juan Carlos Tomasi, el fot貌graf de l鈥檕enag茅. A Metges vaig 鈥榩ringar鈥 tot el que havia de 鈥榩ringar鈥 per aconseguir anar a fotografiar una de les missions internacionals -una crisi nutricional a Eti貌pia- i el que podia sorgir inicialment d鈥檜na motivaci贸 personal, va anar esdevenint un comprom铆s. I ja no s茅 viure d鈥檜na altra manera.

Ara esmentaves Tomasi. Tu t鈥檋as desenvolupat professionalment al costat d鈥檜n dels grans noms de la fotografia d鈥檈merg猫ncies al nostre pa铆s. T鈥檋a pesat, aquesta ombra, en algun moment?

Mai hi he tingut una relaci贸 de mestre-alumna, he apr猫s molt铆ssim d鈥檈ll, per貌 ha estat sempre una relaci贸 horitzontal. A difer猫ncia de molts fot貌grafs homes de la seva generaci贸, ell sempre ha tingut una sensibilitat especial, sempre ha retratat dones en la feina que feia per a MSF. I, tot i que ho fes -evidentment- des d鈥檜na mirada determinada com a home heterosexual, occidental i de classe mitjana, ell no arribava a un lloc, les fotografiava i marxava, sin贸 que passava molt temps amb les dones, de la m脿 de les metgesses, infermeres o psic貌logues de l鈥檕rganitzaci贸. Penso que aix貌 茅s el que ha fet que les imatges de Tomasi tinguin una sensibilitat honesta, verdadera. Alhora, la nostra relaci贸, que a m茅s de laboral tamb茅 茅s d鈥檃mistat, ha funcionat perqu猫 jo vaig trobar el meu espai sense haver de trepitjar el seu o restar a la seva ombra, enfocant-me a projectes de llarg recorregut, explorant nous llenguatges, fent web documental o especialitzant-me m茅s en els temes que cobria. Ambd贸s respect脿vem el qu猫 feia l鈥檃ltre.

Fa un mes presentaves una exposici贸 amb el t铆tol de 鈥淨uan tot s鈥檈nsorra鈥. Acostar-se a persones a qui se鈥檒s ha ensorrat la vida, que estan patint una emerg猫ncia (sanit脿ria, vital, humanit脿ria), requereix d鈥檜na disposici贸 especial? 脡s q眉esti贸 de sensibilitat, d鈥檈xperi猫ncia?

脡s experi猫ncia. Aquella primera vegada a Eti貌pia, jo no m鈥檃trevia a fer fotos, per貌 a poc a poc coneixes gent que vol compartir la seva hist貌ria, que vol denunciar el qu猫 est脿 patint. Hi ha, tamb茅, qui 茅s m茅s conscient de qu猫 generen les imatges dels fot貌grafs internacionals i de com utilitzar-les, potser no en una emerg猫ncia humanit脿ria, per貌 s铆 a l鈥橝fganistan, a Palestina o a S铆ria. I hi ha qui est脿 m茅s a茂llada i et diu que s铆 per les ganes de parlar amb alg煤. Saber com has d鈥檃costar-te a la gent, els seus codis culturals, 茅s la primera barrera, si tens un m铆nim d鈥櫭╰ica i de sensibilitat. L鈥檃ltra barrera, la m茅s dif铆cil, 茅s com entrevistar. El que m茅s em preocupa, i en aix貌 reconec que MSF em va ensenyar molt, 茅s com planteges certes preguntes a persones que han estat en situacions molt traum脿tiques. Amb l鈥橝gus [Morales, editor de la Revista 5W], vam ser a Nig猫ria, entrevistant unes dones que acabaven d鈥檈scapar de Boko Haram. Despr茅s de la policia nigeriana, nosaltres vam ser les primeres persones amb qui van parlar. Aquelles dones se鈥檔s desmuntaven. En aquesta situaci贸, has de saber quan pares l鈥檈ntrevista, malgrat que el qu猫 s鈥檈stigui explicant sigui period铆sticament rellevant.

Com es trasllada, aquesta cura en situacions traum脿tiques, a les fotografies que acabes fent d鈥檃quelles dones?

脡s molt dif铆cil retratar persones que han passat per una situaci贸 traum脿tica, especialment quan s贸n dones que han patit tot tipus de viol猫ncies. Personalment, em costa molt fer fotografies si no he entrevistat abans aquelles persones, perqu猫 hi ha moltes coses que cal pensar abans de disparar la c脿mera. Pots fer grans imatges sense tenir cap sensibilitat, per貌 entrar en la persona, en el seu m贸n, requereix m茅s feina. En el cas de les dones, em venen al cap, tamb茅, els camps de M貌ria, on hi ha molta viol猫ncia sexual. 脡s necessari que jo retrati la dona que ha patit una agressi贸 sexual o potser amb fotografiar el lloc on va passar n鈥檋i ha prou? Per qu猫 vull la cara d鈥檃questa dona? Aporta alguna cosa imprescindible? Jo mateixa hi he caigut, en aix貌 de fer una fotografia amb bona llum, amb un fons, d鈥檜na dona en aquesta situaci贸 per demostrar que hi he parlat i que m鈥檋a deixat fer-li una foto, per貌 amb el temps i l鈥檈xperi猫ncia ho veus d鈥檜na altra manera. Realment un retrat o una silueta t鈥檈xplica la seva hist貌ria? O hi ha altres eines per a explicar-la?

Aix铆 doncs, quan poses en una balan莽a l鈥檌mpacte d鈥檜na fotografia o el risc que pot comportar per la persona que hi surt, et pesa m茅s no posar-la en perill?

Mira, hi ha una fotografia meva d鈥檜na noia de Som脿lia, la F脿tima, que vaig con猫ixer als vaixells de rescat de Metges Sense Fronteres, que se鈥檓 va acostar perqu猫 deia que, des de la premsa occidental, sempre parlem de les dones que migren com si fossin 煤nicament v铆ctimes i no sab猫ssin a qu猫 s鈥檈nfronten. Ella estava molt disposada a ser fotografiada i jo vaig decidir fer-li amb el rostre ocult, perqu猫 no sabia si aquesta imatge, que ha estat exposada a varies ciutats de Europa i ha sortit a mitjans de comunicaci贸, li podia comportar un risc innecessari. No puc posar la m脿 al foc que una imatge meva no ha arriscat ning煤, per貌 s铆 que intento conscientment no fer-ho. Com a exemple, vam fer la hist貌ria d鈥檜n noi siri脿 a Lesbos, l鈥檃ny 2012, quan encara no era una ruta tan concorreguda. El vam acompanyar en el seu viatge a Atenes i el vam seguir fins al Canad脿, on va arribar per a sol路licitar l鈥檃sil. El seu advocat li va dir que era necessari que fes esborrar tot el que estava penjat sobre ell a internet. Cada vegada em genera m茅s dilemes aquesta q眉esti贸, tot i que no penso que sigui pel fet de ser una dona i la q眉esti贸 de la cura que tenim associada, ja ho era fa 15 anys i no prenia la meitat de precaucions que tinc ara.

Creus que, com et deia F脿tima, 茅s habitual des de la mirada dels fot貌grafs i fot貌grafes occidentals retratar les dones del Sud global o que passen per situacions d鈥檈merg猫ncia i conflicte des d鈥檜na mirada victimitzant? Creus que aquesta tend猫ncia est脿 canviant?

Nom茅s cal veure com s鈥檋an fotografiat els conflictes i les crisis humanit脿ries durant el segle XX i part del XXI, per貌 s铆 que crec que la tend猫ncia est脿 canviant, no nom茅s en la q眉esti贸 de quina posici贸 de g猫nere, origen, classe social, etc猫tera, ocupa la persona que fa les fotos, tamb茅 en com apareixen les dones en aquestes imatges. Hist貌ricament, les dones han estat fotografiades en la posici贸 de v铆ctimes o, com a molt, en la de mares, i continua essent molt freq眉ent que hi apareguin acompanyades de criatures o plorant. 脡s cert que, en moltes crisis humanit脿ries, s贸n elles qui se鈥檔 cuiden dels nens o qui es desmunta m茅s habitualment i plora, per貌 el fet 茅s que la major part de les dones fotografiades entren dins del mateix estereotip. Ara, el canvi existeix i 茅s visible en concursos com el World Press Photo que, tot i que encara puguin reproduir aquesta mirada, cada vegada inclouen i premien no nom茅s m茅s dones fot貌grafes, sin贸 tamb茅 locals. Aquesta 茅s la clau.

En quin sentit?

El canvi no 茅s nom茅s que anem m茅s dones occidentals a fotografiar aquests contextos, sin贸 que existeixi una diversitat de mirades sense la qual 茅s impossible que entenguem el m贸n. Jo mateixa, com a editora de fotografia de la revista, miro cada vegada m茅s de trobar aquestes altres mirades. Penso, per exemple, en el cas dels reportatges gr脿fics que s鈥檋an fet de la guerra contra les drogues de Rodrigo Duterte a Filipines. Si mires quin tipus d鈥檌matges han pres grans fotoperiodistes com Daniel Berehulak (The New York Times) o James Nachtwey (revista Time), que s贸n referents, per貌 que pertanyen a aquest perfil d鈥檋omes occidentals, blancs, etc猫tera, el qu猫 t鈥檈xpliquen 茅s exactament el mateix: assassinats i morts als carrers, presons plenes i gent plorant a funerals. Aix貌 茅s el que est脿 passant, evidentment, per貌 no nom茅s. Hi ha una fot貌grafa filipina, Hannah Reyes Morales, que est脿 retratant els mateixos barris que els grans foto-reporters occidentals, per貌 ella est脿 entrant a les cases, ens est脿 ensenyant com viu la gent de Manila i la seva relaci贸 complexa amb Duterte. Les seves imatges ajuden a comprendre molt millor per qu猫 aquest home est脿 al poder, ens explica aquella societat amb una profunditat a la qual Beherulak i Nachtwey no arriben. Per mi, 茅s un exemple molt clar de la necessitat de posar en valor les fot貌grafes locals.

Creus que aquesta 茅s una mirada que ha penetrat, tamb茅, en la fotografia de guerra o continua essent un camp que premia encara les imatges t铆piques d鈥檋omes amb metralletes i adrenalina b猫l路lica?

Potser el que es consumeix aqu铆, a l鈥橢stat Espanyol, no est脿 canviant gaire, encara, per貌 la din脿mica canvia, tot i que lentament. Continuen premiant-se les fotografies crues, de trets i combats, que s贸n fets que passen en la guerra, per貌 tamb茅 aqu铆 hi existeixen aquestes altres mirades. Hi ha una fot貌grafa siriana, Carole Alfarah, que fa un relat gr脿fic de la guerra a Homs on no hi ha gaireb茅 ni un mort, per貌 que transmeten el silenci deixen darrere seu els combats. Ella fotografia els escenaris despr茅s de la batalla i et fa reflexionar, fa un relat m茅s pausat. La seva forma de fotografiar 茅s molt 铆ntima perqu猫, com ella mateixa diu, 鈥溍﹕ com fotografiar un familiar que mor, a mi se m鈥檈st脿 morint la ciutat鈥. Costa, encara, veure aquest tipus de relat als mitjans espanyols, on moltes de les imatges que consumim s贸n d鈥檃g猫ncia i les ag猫ncies s铆 necessiten la foto 煤nica, imatges directes que t鈥檋o expliquin tot, molt descriptives. Per貌 tamb茅 el p煤blic demanda, cada vegada m茅s, altres perspectives.

Consideres que hi ha una mirada feminista en la fotografia que fas? En qu猫 es plasma?

Si la mirada feminista 茅s parlar de dones i de les q眉estions que apel路len les dones, evidentment hi ha una mirada feminista en el qu猫 faig. Per貌, quan em diuen 鈥渇as temes de dones鈥, dic 鈥渘o, faig temes on apareixen dones. Tamb茅 parlo de dones鈥. Aix貌 ens passa a moltes fot貌grafes, ens truquen i ens diuen 鈥渧ull aquest projecte teu que est脿 centrat en les dones鈥 i potser est脿 centrat en els moviments de poblaci贸. Hi ha molts relats de dones? Perqu猫 als moviments de poblaci贸 hi ha moltes dones. 脡s cert que cada vegada som m茅s conscients quan fem determinats temes, que tamb茅 f猫iem abans, per貌 ara interessa. Ara ens ho publiquen. Abans, tu enviaves un paquet de fotos i ning煤 es preocupava de si hi havia o no dones a les imatges. Jo encara em trobo fot貌grafs que m鈥檈nvien imatges i s贸n tot homes en un vaixell de rescat. 脡s cert, he de dir, que les dones s贸n m茅s dif铆cils de fotografiar, especialment per a un home occidental, per貌 -si les obvies- no est脿s explicant tota la realitat.

Pel fet de ser dona, tens, doncs, un acc茅s a determinades situacions que et permeten aconseguir fotografies que altres no poden fer?

Hi ha pa茂sos, com l鈥橝fganistan o el Pakistan, on pel fet de ser una dona occidental tens acc茅s al m贸n dels homes i al m贸n de les dones, mentre que, si ets un home, dif铆cilment podr脿s accedir a aquest darrer. Al viatge que vam fer a l鈥橝fganistan despr茅s del retorn dels talibans, jo estava obsessionada amb entrar a una maternitat a Kabul, perqu猫 茅s un dels pocs espais on encara hi poden treballar les dones, la majoria llevadores. Treball脿vem amb un traductor home, cosa que intento evitar pel tipus de temes que vull tocar, per貌 en aquest cas les dones no podien treballar i no vol铆em posar-les en risc. Un cop a la maternitat, l鈥橝gus [Morales] i el traductor van poder estar a la sala de nounats i a la UCI pedi脿trica, per貌 jo vaig poder entrar als parts i a les habitacions on hi havia les dones, vaig tenir acc茅s a tot l鈥檋ospital. Ells, no. Tamb茅 m鈥檋a passat a camps de despla莽ats, on fins i tot em vaig tancar en un cotxe amb una noia refugiada de 17 anys, la Setaish, per entrevistar-la. A un reporter home mai no li haguessin deixat fer.

M茅s acc茅s, tamb茅 茅s una porta a escoltar hist貌ries molt dures del qu猫 els passa a les dones en contextos d鈥檈merg猫ncia i conflicte. Com gestiones tot el que et genera aix貌 emocionalment?

Com pots, la veritat. Pateixes, per貌 com pateix un metge quan se li mor un pacient, hi ha moltes hist貌ries dures en tots els 脿mbits. Per貌 s贸n com una gota malaia, algunes hist貌ries no t鈥檃bandonen. Abans que crem茅s M貌ria, vam viatjar-hi per fer una s猫rie documental. Aquells dies hi va haver la violaci贸 d鈥檜na nena i una baralla on un nen en va matar un altre. Despr茅s d鈥檈scoltar les dones de la seva fam铆lia, em va envair la impot猫ncia, la sensaci贸 que el qu猫 fem no serveix. Tamb茅 en aquest darrer viatge, a l鈥橝fganistan, les dones em deien 鈥渧olem sortir, ajuda鈥檔s鈥, i tu no pots fer-hi res. Crec en la meva feina, hi crec molt, per貌 arriba on arriba.

El fotoperiodisme 茅s un 脿mbit, queda clar, on has de disputar l鈥檈spai als homes. Per貌, com 茅s la relaci贸 entre les dones fot貌grafes? T鈥檋as trobat amb din脿miques de sororitat o de rivalitat i compet猫ncia?

Les dones fot貌grafes estem molt unides. De fet, s鈥檋a creat aquest any un col路lectiu de dones periodistes d鈥檌nternacional que es diu 鈥淐ontamos el mundo鈥, on hi havia 4 o 5 dones fot貌grafes i hem fet un grup a part on compartim contactes i ens ajudem a moure les exposicions. Entre dones fot貌grafes no he trobat aquesta rivalitat i ego que s铆 que segueix existint dins el m贸n del fotoperiodisme, tamb茅 perqu猫 encara hem d鈥檈star unides per disputar aquest espai. Si no tingu茅ssim aquesta posici贸 de subordinaci贸, probablement hi hauria m茅s compet猫ncia. No crec que les dones siguem essencialment millors persones, per貌 la lluita per tirar endavant en un m贸n que encara 茅s masclista ens uneix i crea din脿miques molt potents.

Ets m茅s conscient d鈥檃questes mirades de g猫nere des que ets editora de fotografia de la revista?

S铆, tot i que ha anat en paral路lel amb la centralitat que ha adquirit aquesta q眉esti贸. Ara tinc una consci猫ncia que no tenia abans, ja no miro igual els llibres de fotos, no escolto igual els discursos de determinats homes fot貌grafs鈥 Ara soc molt m茅s cr铆tica. Ser editora m鈥檋a servit per esfor莽ar-me m茅s en trobar dones fot貌grafes. I, tot i que no crec que hi hagi una manera de fotografiar masculina o femenina, s铆 que penso que t鈥檃costes m茅s a certs temes pel fet de ser dona o que els abordes amb determinada perspectiva. Per exemple, en la q眉esti贸 de la intimitat o de la quotidianitat, que s贸n recurrents als treballs de les dones fot貌grafes. Si mires com han fotografiat les dones la pand猫mia, moltes retraten la seva intimitat, les que s贸n mares a les seves criatures. Jo mateixa m鈥檋i hauria trobat ara que soc mare. Explicar el que passava als hospitals o a les funer脿ries era molt necessari, per貌 el que ha succe茂t a l鈥檌nterior de les cases tamb茅 茅s molt potent i la gent s鈥檋i sent molt vinculada.

Com conjugues la maternitat amb una feina i una passi贸 que, en aquest cas, t鈥檈mpenyen a viatjar a contextos d鈥檈merg猫ncia i conflicte?

En parlem molt poc de la por que tenim de ser mares en aquest tipus de professions. Hi ha molt poques dones fot貌grafes mares, hi ha molta por a perdre la teva professi贸, cosa que no els passa a la majoria dels homes. Ja embarassada, vaig viatjar a M貌ria i vaig estar a punt de marxar al Senegal a treballar amb Xavier Aldekoa, per貌 ja estava de 7 mesos i mig. Va ser la primera vegada que vaig sentir aquesta limitaci贸. Quan l鈥橝fganistan va tornar a mans dels talibans i l鈥橝gus [Morales] se n鈥檋i volia anar, vaig tenir por que aix貌 obr铆s la porta a qu猫 ell torn茅s a viatjar i jo em qued茅s a casa fent de mare, per貌 vam decidir anar-hi plegats i deixar la nostra filla, que llavors tenia sis mesos, amb els avis. Tothom em preguntava a mi que com era capa莽 de deixar la criatura i marxar. Em faltaven molts referents de dones amb professions com la meva i que haguessin pogut seguir endavant amb les seves feines un cop eren mares. Ara, els dic a les noies a les xerrades i confer猫ncies que aix貌 茅s possible, que pots ser mare i fot貌grafa, seguir viatjant, sense deixar de ser el que ets i tot all貌 pel que has lluitat. 




Fuente: Media.cat