La llibertat dexpressió es delimita en funció de lestatus i del poder que té algú

March 19, 2023 –
De parte de Nodo50

1,886 puntos de vista

Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a L’Observatori, el podcast de Mèdia.cat. La podeu escoltar aquí.

Les sigles SLAPPS encara són molt desconegudes. Però precisament conèixer poc què volen dir és part del problema d’un fenomen que va a més. I per això és important identificar-lo. Aquest mes a Mèdia.cat hem publicat un informe de Pau Esparch sobre aquests processos judicials que pretenen, sobretot, desgastar, espantar i, en conseqüència, evitar que es parli de segons quins temes que el poder no vol que es toquin. Per entendre millor l’amenaça que suposen els SLAPPS, parlem amb l’advocada Laia Serra.

Comencem pel principi, què són ben bé els SLAPPS?

Els SLAPPS són litigis abusius, és a dir, processos instrumentals que no pretenen arribar a un final judicial concret, sinó que formen part d’una estratègia del poder per evitar que es toquin determinats temes. I quan parlem de poder, també hem de tenir en compte també aquesta asimetria. És a dir, les SLAPPS són litigació abusiva perquè hi ha estaments que es poden permetre el luxe d’engegar procediments judicials, i que ho fan en una situació de clares superioritat, respecte de les persones denunciades o demandades: tenen més recursos econòmics, més estatus social i més capacitat d’altaveu, que no pas les persones demandades.

Per tant, què pretenen?

La finalitat última dels SLAPPS és la participació pública, és a dir la fiscalització del poder i fer emergir determinades veus crítiques. Per tant, totes aquestes demandes abusives tenen per finalitat que determinats col·lectius, ja siguin professionals del periodisme o la comunicació, però també d’ONG, activistes, entitats veïnals i de tot tipus, no puguin dur terme la seva funció de fiscalització social del poder. I quan parlem de poder, pot ser públic o privat, que cada dia té una esfera de més influència i més força.

“Els SLAPPS volen distorsionar l’opinió pública”

A l’informe s’explica que el fenomen no és nou, que ha passat sempre, però que ara hi ha una tendència a l’alça. Per què? El context actual afavoreix que passi més?

Efectivament és una tendència a l’alça. En alguns llocs, com alguns estats els EUA ja hi ha legislació antislapp, perquè s’ha identificat el fenomen. D’alguna manera, tots sabem que vivim en un moment en què la lliure circulació d’idees està molt mediatitzada pel poder. I es dediquen grans recursos a construir reputacions, ja sigui de personatges polítics, de governs, d’empreses, de lobbies econòmics, etc. Per tant, es dediquen molts recursos a evitar la fiscalització que posa en dubte precisament aquesta identitat corporativa del poder. Al final es tracta de distorsionar una opinió pública, en diferents impactes, tots ells importants a nivell democràtic. A més, aquí a l’estat espanyol és especialment propici: hi ha una mena d’anomalia democràtica, que és que la reputació es protegeix tant per la via civil com per la via penal. Fins i tot quan es tracta del delicte d’injúries i calúmnies en publicitat (i avui en dia amb publicitat ho és tot: televisió, ràdio i xarxes socials), podem arribar a parlar de penes de presó. Això és una anomalia.

I què implica?

Hi ha una tendència molt important a nivell internacional de despenalització de la difamació. Això és un debat obert des de fa molts anys. I precisament el fet que a l’Estat d’alguna manera es pugui amenaçar amb una eina tan contundent com el dret penal i sobretot amb la privació de llibertat, fa que això generi uns efectes d’autocensura molt important. Al final, tothom es pensa que el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió és una qüestió de sensibilitat i cultura democràtica, però això és fals. Avui dia la llibertat d’expressió es delimita en funció de l’estatus i del poder que té algú. Qui té estatus, té capacitat d’altaveu i pot dir el que vulgui, sobrepassant determinats límits. I qui no té aquest estatus i aquest recolzament social tindrà una llibertat d’expressió molt restringida, que és on seria més necessària.

El dret en si de la llibertat d’expressió no es defensa prou a l’Estat espanyol o també passa a nivell europeu?

El silenciament de la crítica forma part de la història dels temp. De totes maneres, és evident que estem en una era en què tot el que té a veure amb la reputació i amb la identitat, en aquest cas virtual, és quelcom molt important. Jo sempre poso una anècdota que és una mica gràfica: hi ha un punt d’inlfexió que és el moment en què les asseguradores van començar a veure que la reputació online era una cosa que es podia assegurar, i per tant era un actiu que tenia un valor molt importan. Actualment, dins de l’estratègia del poder en general, públic o privat, el fet de comptar amb una opinió favorable sempre és necessari. És necessari per un polític per acabar sent votat o per una empresa que abans venia vambes i ara ven experiències. Per tant, tot el que qüestiona aquesta legitimitat genera unes reaccions ofensives molt destacades.

“L’extrema dreta té un gran do d’utilització dels SLAPPS per obtenir rèdits polítics”

En quin sentit?

Les empreses, els polítics, tothom està disposat a lliurar batalles molt contundents per netejar imatges, silenciar crítiques, amagar conductes i, finalment, preservar-se de cara a l’opinió pública. Per tant, el valor d’aquest actiu és directament proporcional a l’agressivitat de les estratègies que estan disposats a dur a terme, entre elles la instrumentalització de la justícia. Fa molt temps que dic que la política comunicativa al voltant de la litigació cada dia està més present. És a dir, tu llances un titular dient que has denunciat a X, embrutes la reputació d’una ONG, un activista o un periodista. Finalment, aquests processos tenen un resultat més o menys tènue i d’alguna manera això s’acaba oblidant, però mentrestant tu ja has tingut setmanes o mesos en què has aparegut a l’escena pública com a litigant i, per tant, com a perjudicat. Al final ningú sap com acabarà en aquests procediments i el resultat queda molt lluny del focus mediàtic. L’extrema dreta, per exemple, té un gran do d’utilització de la litigació estratègica, precisament com a forma de campanya comunicativa i de màrqueting per a obtenir rèdits polítics.

Identificar els casos realment amb l’etiqueta de SLAPPS, ajudaria a prendre consciència de manera més col·lectiva, també dins del sector periodístic?

Això és fonamental. Per una banda, perquè posar un nom, posar una etiqueta té diferents conseqüències. La primera és que quan tu identifiques que ets víctima d’un fenomen deliberat, planificat, orquestrat i que té un sentit molt concret fa que despleguis una estratègia de defensa concreta perquè identifiques aquesta violència. I, a més, és més fàcil aixecar suport i aliances perquè tothom entén que estàs sent víctima d’un fenomen que t’ataca a tu, però que en el fons està atacant una funció social i democràtica. Per exemple, en el periodisme, és més fàcil que se solidaritzin periodistes d’altres mitjans i que els estaments del sector reivindiquin que això és un atac no justificat. I per altra banda, el fet de col·locar aquesta etiqueta ajuda a que nosaltres puguem interpel·lar a la judicatura perquè dugui a terme una de les seves funcions essencials, la de garantir els drets. I, per tant, evitar l’abús de dret i evitar que aquesta litigació pugui desplegar els seus efectes. També és molt important tenir en compte que, més enllà de l’atac individual, es tracta d’una estratègia que té incidència en el joc democràtic d’una manera directa.

En clau internacional, la Comissió Europea va aprovar l’abril passat una directiva antislapps. De què servirà? Quins canvis representarà respecte el que està passant en l’actualitat?

És molt important que des de les institucions, i fins i tot des de la mateixa societat, es comenci a entendre que la llibertat d’expressió no només és un dret individual o col·lectiu, sinó que es reconegui la funció social que té la llibertat d’expressió. Potser en l’àmbit de la premsa és més clar perquè sempre s’hat reconegut per aquesta funció democràtica. Però avui en dia aquesta funció democràtica de fiscalització i assegurar la diversitat d’opinions també passa en altres tipus de comunicadors, ONG, l’acadèmia o defensors dels drets humans. Per tant, si no es reconeix la funció que duen a terme, no podran reivindicar una protecció coherent amb el valor d’aquesta funció. El fet de visibilitzar el fenomen empeny la cultura jurídica, com deia, a dur a terme una de les funcions que està sent molt oblidada, que és la de la garantia de drets. Els dos potencials clau de la proposta de directiva són el fet de visibilitzar la funció d’uns actors i la necessitat de protegir-los i alhora interpel·lar aquesta funció de la judicatura.

“És molt important que el periodisme entomi la litigació abusiva com una amenaça real i rellevant”

Més enllà de la directiva i d’identificar els SLAPPS, què més es podria fer per combatre aquest fenomen des del periodisme?

Crec que és molt important que el periodisme entomi la litigació abusiva com una amenaça real i rellevant. I en conseqüencia es comencin a desplegar tota una sèrie de mecanismes organitzats d’autodefensa. Ho dic perquè probablement determinats mitjans sempre seran més atacats que d’altres. És a dir, com més periodisme d’investigació i més periodisme crític es faci, més probabilitats tindrem de ser atacats per aquesta litigació abusiva. I per tant, d’alguna manera s’hauria generat una mena de solidaritat i que fins i tot els estaments periodístics en general i mitjans, sindicats i altres entitats que formen part de la corporació professional tinguin mecanismes institucionals de posicionament.

Quin tipus de mecansimes?

Des del fet d’interpel·lar la judicatura per donar publicitat a assenyalar els responsables quan hi ha una litigació abusiva. Així, si la judicatura no neutralitza aquests processos, poder fer un assenyalament i una crítica. També hi podria haver fons de solidaritat econòmics per ajudar els petits mitjans a enfrontar aquest tipus de litigació. Al final, insisteixo, el que s’està posant en entredit és la funció de la premsa en general. Per tant, si no identifiquem la litigació abusiva com una amenaça a la funció periodística, més enllà de cada cas en concret, això serà problemàtic. Primer començaran a embestir els petits diaris i després aniran a més progressivament. Per tant, o es posa aquest dic de contenció des del principi per assegurar que hi ha unes línies vermelles sobre les quals hi ha consens que no es poden creuar, o això anirà avançant.

Fuente: Media.cat