Tenir una mirada antiracista en tot allò que diem ens fa ser una aposta arriscada que molts mitjans prefereixen no assumir

January 23, 2022 –
De parte de Nodo50

453 puntos de vista

Desirée Bela-Lobedde (Barcelona, 1978) és escriptora, comunicadora i activista feminista i antiracista. Va començar la seva activitat com a beauty blogger, publicant vídeos i consells sobre com cuidar-se el cabell afro o com trobar productes especials per dones afrodescendents. De seguida va veure que allò que feia anava més enllà de la moda i que era política. Avui, continua amb aquest activisme estètic i el compagina amb aparicions a diversos mitjans de comunicació com RAC1 o TV3, així com amb els seus directes d’Instagram, on denuncia i deixa en evidència el racisme i el masclisme que imperen.

Es pot separar l’antiracisme del feminisme?

No. Des del moment que les dones que no som blanques patim discriminació per ser dones i persones racialitzades, no hi pot haver separació. Hem de practicar el feminisme des de la interseccionalitat per entendre que hi ha més eixos, a banda del gènere, que poden ser factor d’opressió per les dones.

Creus que el feminisme que es mostra als mitjans de comunicació, potser per manca de representació de dones racialitzades, és eminentment blanc?

Evidentment. Precisament per aquesta manca de representació; com que no hi ha dones periodistes diverses que parlin d’altres realitats i des d’una altra perspectiva, es crea la sensació que la vivència del feminisme de les dones blanques, que als mitjans de comunicació acostumen a ser amb estudis i un nivell socioeconòmic mitjà-alt, és l’experiència universal i no ho és.

Què provoca que les persones racialitzades siguin explicades per persones blanques?

D’entrada provoca una diferenciació entre nosaltres (periodistes, societat, persones blanques) i ells (persones racialitzades, que normalment s’associen a la migració o la pobresa). Llavors, la realitat de persones com jo, afrodescendent i nascuda al país, no és tinguda en compte. Fins i tot se’ns anomena migrants de segona generació, encara que no haguem migrat mai. Així, es perpetua la sensació d’alarma quan es parla de persones racialitzades i la creença que no hi ha periodistes racialitzades, quan sí que n’hi ha. El que passa és que no es veuen. I aquesta invisibilització fa creure que no tenim estudis i que no som capaces de relatar-nos a nosaltres mateixes, sinó que necessitem que vingui algú altre i parli per nosaltres. Aquest paternalisme ens impedeix fer crítica de per què es donen aquestes situacions.

Sovint, les persones que pertanyen a un col·lectiu que no és l’hegemònic (entenent per hegemònic el prototip d’home blanc, hetero i de classe mitjana) són cridades als mitjans només per parlar d’aquest tret que els fa diferent. En el teu cas, ser dona negra. T’hi has trobat? Què et genera?

Això passa arreu, no només als mitjans de comunicació. Fa unes setmanes, Instagram Espanya va organitzar Voices, unes xerrades per posar en contacte usuaris i influencers sobre temàtiques com moda, sostenibilitat, viatges, diversitat… Hi havia 30 influencers i només tres eren persones racialitzades, totes amb un whitepassing brutal, és a dir, que si no te les miraves de prop, no t’adonaves que no eren blanques. I totes estaven a la taula sobre diversitat. Les persones negres no podem parlar de res més? Un altre exemple: fa un any, un partit polític em va convidar a un acte i em van dir que em posaven a la taula sobre feminismes, però un parell de dies més tard em van dir que, pel meu perfil, millor em posaven a la taula sobre diversitat. Per què, sent dona, no puc estar a la taula de feminismes? Si per ser negra només puc parlar de racisme, no ho estem fent bé. Llavors, a la taula de feminismes no hi ha ningú que no sigui blanca? Això tampoc està bé, perquè ens passem la interseccionalitat per l’arc de triomf. És frustrant que només puguem parlar de coses relacionades amb la nostra condició racialitzada, però hi ha un altre assumpte. I és que, dins aquest ventall de temes, es considera que podem parlar de tot. A mi m’han convidat a parlar sobre migració, sobre la situació de les persones refugiades o de les dones a Àfrica, però és que no en tinc ni idea! No he migrat mai i potser tu has anat a l’Àfrica més vegades que jo. No puc ocupar aquests espais.

I, quan se’t demana parlar d’un tema que no té a veure amb la teva condició de persona racialitzada, t’has sentit mai part de la quota?

Evidentment. Moltes vegades. Moltíssimes vegades. I, a més, quan et queixes que no hi ha prou diversitat, encara tenen la barra de dir-te que no et queixis, que ja hi ets tu i gràcies. Fa un temps vaig participar en un article, en el qual entrevistaven 20 dones. Hi havia dues gitanes i dues afrodescendents. I jo vaig preguntar on eren les dones llatines, asiàtiques o musulmanes. Tracten totes les persones racialitzades com si fóssim iguals i totes tinguéssim les mateixes circumstàncies. Fa la sensació que posar una persona negra és fer el mínim perquè ningú no es queixi i no és això. La periodista Lucía Mbomio ho ha dit moltes vegades: convidar una persona racialitzada és guai. Queda de progre i serveix perquè un mitjà es pugui posar la medalleta d’antiracista, però no és suficient.

En una entrevista a Afroféminas vas dir que no s’ha de donar veu a les dones de col·lectius minoritzats, perquè ja en teniu.

El concepte de “donar veu” és molt paternalista. Perquè quan s’explica la història d’algú altre, la passes pel teu prisma i perspectiva i, potser, ja no és la mateixa història que t’han explicat. Desplaça’t del centre i ofereix els teus recursos, plataforma i abast a aquelles persones perquè puguin, des de les seves eines, donar a conèixer el seu discurs.

En una entrevista vas dir que una de les 10 dones que més t’havien inspirat era la Francine Gálvez. Què va suposar per tu veure una dona negra com a periodista a la televisió?

La figura de la Francine és molt important. Era a principis dels 90 i només es veien negres a la tele en situacions molt concretes, tot perpetuant estereotips. I, de sobte, una dona negra presentant el telenotícies de TVE! Però, el més curiós d’això és que, 20 anys després, no ha tornat a passar. Encara que hi hagi més professionals de la comunicació afrodescendents. La Lucía Mbomio té una publicació d’Instagram en la qual repassa totes les persones africanes i afrodescendents que hi ha hagut a la televisió espanyola com la Desirée Mjambo, la Mery Ruiz o l’Andrés Montes. Però no deixen de ser menys noms dels que hi hauria d’haver. Crec que el fet que les persones afrodescendents tinguem una mirada antiracista en tot allò que diem fa que incomodem moltíssim. Som una aposta arriscada que molts mitjans prefereixen no assumir.

Trobo que l’establishment està perdent una oportunitat no apropiant-se de la veu de les persones racialitzades. Per què creus que, excepte Ignacio Garriga de VOX, no es veuen més persones negres conservadores?

Crec que és per aquesta visió tan estereotipada que es té de les persones negres, almenys a Espanya, on se’ns ha presentat com a persones sense estudis o recursos. Això no passa als Estats Units, França o el Regne Unit, on és molt més freqüent veure negres amb americana i una mentalitat conservadora i liberal. Però a la història d’Espanya hi ha molts noms de persones negres vinculades a moviments conservadors. Per exemple, Héctor Castillo Figueroa, que va ser el primer alcalde negre d’Espanya, el 1979 per UCD a Huelva. Durant el franquisme, també hi va haver moltes persones de Guinea Equatorial, que recordem que va ser una colònia, molt properes al règim. El que passa és que hi ha un gran interès per part de l’Estat d’amagar la relació amb aquesta colònia i, amb això, s’han perdut molts noms pel camí.

Tu comences fent activisme estètic. Parla’ns-en.

Si allò personal és polític, el meu cabell i la meva imatge no és que siguin activisme, és que són política perquè són part del meu cos. I el cos és política. I en el cas de les dones negres encara més, perquè el nostre cabell ha estat un motiu d’exclusió històric. Jo, al principi, em considerava una beauty blogger i no tenia consciència que parlant de pentinats i cremes fes activisme. Però comencen a arribar-me comentaris de dones negres d’arreu del món que m’expliquen que, amb els meus vídeos, comencen a relacionar-se i estimar el seu cabell. Així, deixaven d’allisar-se’l, reforçaven la seva autoestima i obrien la porta a la deconstrucció i a l’antiracisme. Perquè no hem d’oblidar que els cànons de bellesa són supremacistes, eurocèntrics i promocionen una bellesa de pell clara i cabell llis. I allò que no s’hi assembli, ja farem que s’hi assembli, tot blanquejant pells i allisant cabells amb productes químics molt perillosos. De fet, la Unió Europea va regular l’hidroquinona, que és un compost d’aquests productes, en una concentració màxima del 2%. Doncs aquestes cremes en porten un 20%. Aquest compost et treu capes de la pell per fer-la més clara i, òbviament, deriva en problemes. Per exemple, una dona que la feia servir, va tenir una cesària i no la van poder cosir de tan prima com tenia la pell. Va morir dessagnada. Per això, quan dic que la pressió estètica i aquests productes ens maten, ho dic literalment.

Creus que les dones viuen més que els homes aquesta pressió estètica d’assemblar-se al cànon de bellesa blanc?

Sí. Tinc amics que m’han demanat consells per començar a cuidar-se el cabell i, al cap d’uns mesos, en vista de tota la feinada que comporta, s’han rapat. Les dones, encara que cada cop més ens atrevim a dur el cabell curt, encara patim la por a que ens diguin que som uns homenots o unes marimatxos. I el mateix amb el maquillatge, que a més té darrera una qüestió elitista: les marques que tenen gammes de colors per pell fosca són caríssimes. Per la seva banda, les marques més comercials i assequibles, només tenen dues tonalitats. I amb això ja han complert. Això té moltes més conseqüències de les que podria semblar: a banda de la pressió estètica, que no hi hagi productes de bellesa per nosaltres també afecta a la manera en com comuniquem. Fa poc va sortir el cas d’una model que es va haver de maquillar ella mateixa deu minuts abans de desfilar perquè l’havien deixada fatal. Sovint ens fan portar a nosaltres el maquillatge o no ens saben maquillar. Això a mi m’ha passat i acaba derivant en què et trobes incòmoda davant de càmera perquè saps que no et veus bé i això influeix en com de bé comunicaràs i com de bé faràs el teu discurs.

Fuente: Media.cat