April 18, 2021
De parte de Nodo50
388 puntos de vista


Amy Goodman (Nova York, 1957) és tot un referent del periodisme independent estatunidenc. Democracy Now! (DN), el popular programa informatiu diari que va cofundar i presenta, s’emet a Internet i en més de 1.500 emissores de ràdio i de televisió d’arreu del món. La cadena d’emissores independents que el difon ha patit censures i fins i tot atemptats del Ku Klux Klan (KKK) pel fet de tractar de temes que l’extrema dreta voldria silenciats. Goodman reivindica el poder del periodisme per desactivar els discursos d’odi: a més de no fer de caixa de ressonància dels missatges de l’extrema dreta, aposta per donar veu a aquells qui els mitjans convencionals exclouen per desmuntar així estereotips i prejudicis. Denuncia la complicitat de les grans corporacions mediàtiques dels EUA en l’ascens al poder de Donald Trump, i recalca la importància dels mitjans independents i lliures que no estan subjectes a interessos econòmics. Llicenciada en Antropologia a Harvard, ha rebut reconeixements destacats, com el Right Livelihood 2008. El seu periodisme honest, compromès, valent i planer li ha valgut el respecte del públic i de la professió.

Què va fer que t’embarquessis en el projecte de Democracy Now!?

Democracy Now! va néixer fa 25 anys. Era el 1996 i hi havia eleccions presidencials als EUA. Quan em van trucar per demanar-me si volia presentar el programa, jo era en un soterrani a Haití. Allà també hi havia eleccions, i les estava cobrint. A Haití et podien matar només pel fet de dir que aniries a votar. Era molt arriscat: la gent s’hi jugava la vida, per un vot! I, malgrat això, hi va votar una gran majoria d’haitians. Així que, quan em van dir “Voldries cobrir les eleccions als EUA?”, primer hi vaig respondre que la majoria de la gent als EUA ni tan sols votava, i això que no havia d’afrontar les dificultats del poble haitià per fer-ho. Però precisament això és el que em va acabar de decidir, perquè em va fer reflexionar: per què la gent no votava en el país més poderós de la Terra? Ho volia descobrir.

I ho vas descobrir?

En aquelles eleccions va votar menys de la meitat de la població. Mai vaig pensar que fos perquè la gent era indiferent, apàtica, sinó que simplement no estaven interessats a votar en les presidencials perquè sentien que en realitat no tenien cap elecció. Vam fer un seguiment molt proper, anant a parlar amb les persones, i vam descobrir i mostrar com estaven involucrades i compromeses amb els seus barris. I així vam començar.

Com ho han de fer a la pràctica, els mitjans, per donar veu a les persones i als temes silenciats?

Els mitjans hem de ser on hi ha les persones per poder-los donar veu, per tal que puguin expressar les seves opinions sobre les qüestions importants del dia a dia. Sempre he cregut que aquells a qui els importa si hi ha guerra o no, que es preocupen per les desigualtats del món, per la justícia racial i econòmica, per la crisi climàtica i pels drets LGTBQ, no són una minoria marginal. Tampoc són una majoria silenciosa, sinó una majoria silenciada, a la qual els grans mitjans han tapat la boca. I és per això que hem de recuperar els mitjans.

Goodman va ser perseguida per les autoritats després de cobrir els abusos dels guàrdies de seguretat de l’oleoducte
Dakota Access contra els indígenes que s’hi oposaven, l’any 2016. Foto: Reed Brody

De fet, DN està completament finançat pels oients i espectadors, rebutja qualsevol contribució d’empreses públiques o privades o de governs. Aquest és un requeriment indispensable per poder fer periodisme lliure?

Un important professor de periodisme [George Gerbner] deia que “les grans empreses de comunicació no tenen res a dir i tot per vendre”. I en aquest món creixen els nostres fills avui. És molt important que la base d’un mitjà sigui diversa i global; aquests són els principis bàsics de DN. Som un mitjà independent. La nostra història comença amb Pacifica Radio Network, fundada als EUA el 1949. El fundador, Lewis Hill, era un objector de consciència convençut que calia un mitjà que no estigués gestionat per les grans empreses de comunicació, que treuen profit de les guerres, sinó per periodistes i creadors, i finançat directament pels oients. I així va néixer Pacifica Radio. Primer a Berkeley, Califòrnia, el 1949; a Los Angeles, hi arribem el 1959; la WBAI, la meva cadena
aquí a Nova York, sorgeix el 1960, i després les emissores a Washington i Houston, Texas…

I aquí apareix el Ku Klux Klan.

Quan l’emissora de ràdio va començar a emetre, el 1970, al cap de poques setmanes el Ku Klux Klan va posar dinamita a la base del repetidor i el va fer saltar pels aires. Van caldre setmanes per reconstruir-lo i tornar a emetre. Després, el KKK hi va posar una quantitat d’explosius 10 vegades superior i va fer esclatar el repetidor en mil bocins. Van passar molts mesos abans que, al gener del 1971, aquest fènix ressorgís de les cendres i l’emissora KPFT tornés a emetre.

“Quan sents parlar algú sobre la seva pròpia experiència s’afebleixen els estereotips que alimenten els grups d’odi”

L’emissora lliure molestava molt el KKK…

El líder del KKK de la zona (crec que tenia el títol de Grand Dragon o Exalted Cyclop) va dir que aquell era l’acte del qual estava més orgullós. I crec que és perquè havia entès com són de perillosos els mitjans independents. Perquè donen veu a les persones, i quan sents parlar algú sobre la seva pròpia experiència, ja sigui un nen palestí, una mare israeliana o un oncle iraquià, s’afebleixen els estereotips que alimenten els grups d’odi. T’hi pots identificar. Crec que els mitjans poden ser la força de pau més gran a la Terra. En canvi, massa sovint són brandats com a armes de guerra.

Vau donar veu al periodista Mumia Abu-Jamal. Què va passar, quina és la seva història?

Va ser molt al principi de DN. Mumia Abu-Jamal és un periodista afroamericà que havia sigut membre de les Panteres Negres i que aleshores es trobava al corredor de la mort, després de ser condemnat en un judici racista per l’homicidi d’un policia. Els grups en defensa dels drets humans reclamaven la repetició del procés injust. I emetíem les seves reflexions, no sobre el seu cas, sinó, per exemple, sobre la pena de mort. “La pena capital és el càstig per a qui no té capital”, deia Abu-Jamal. Vam considerar que, per debatre la pena de mort, hi havíem d’incloure algú que estigués en aquella situació. Necessitem sentir aquestes veus. El nostre deure com a periodistes és anar allà on hi ha el silenci. Qui està més silenciat que les persones que es troben a la presó dins la presó que és el corredor de la mort?
L’emissió va generar molta controvèrsia i ens van fer fora de les emissores de Pennsilvània, que és on estava empresonat Mumia Abu-Jabal. Molta gent va protestar quan ens van deixar sense el programa.

Com han d’informar els mitjans sobre l’extrema dreta per no fer-li d’altaveu?

Sent crítics, i no pas un instrument per transmetre els seus missatges. Però és que als EUA l’extrema dreta ha arribat fins a la Casa Blanca. Trump potser és un oportunista, un que no creu en res més que en ell mateix. Però, si alguna cosa és en el seu jo profund, és racista. I aquest racista que no condemna el KKK ha arribat a ocupar el rol més poderós del món. I s’ha de dir ben clar.

Quan Trump iniciava la seva carrera a la presidència, el CEO de la CBS, Leslie Moonves, va dir: “Trump potser no és bo per a Amèrica, però és refotudament bo per a la CBS”. Trump (i parlar de Trump) ha donat molta audiència. Quin paper creus que han tingut els mitjans en el fort suport que va tenir i encara té?

Els mitjans van crear Trump. Li van regalar milers de milions de dòlars en temps gratuït a la televisió. És per això que necessitem mitjans independents, per plantar cara de debò a qui és al poder o aspira al poder. Als EUA, el sistema de grans mitjans de comunicació està malalt. Quan es parla de desigualtats, els mitjans no poden estar finançats per bancs. Quan parlem de guerres, no podem estar finançats per productors d’armes. Ni quan parlem de sanitat, per farmacèutiques.

Donald Trump fa un discurs a la Casa Blanca, el 6 de novembre del 2020. Foto: Reuters

Què en penses, del fet que les grans cadenes de televisió interrompessin el discurs de Trump per dir que mentia sobre les eleccions?

Els mitjans no hi són només per transmetre discursos ininterromputs de candidats, sinó per criticar, per exigir responsabilitats a qui és al poder. Sigui Trump, Biden o qualsevol altre. No podem ser una plataforma perquè escampin les seves mentides. Perquè massa sovint veiem com les mentides s’emporten vides, com en el cas de la pandèmia de la Covid-19 i el fet que el president Trump fos un fanàtic anticiència.

El moment d’incertesa que estem vivint a causa de la pandèmia beneficia l’extrema dreta: la por i el racisme són més fàcils d’atiar en moments de crisi. Com haurien d’informar els mitjans sobre la crisi econòmica i social del coronavirus sense alimentar el discurs de l’extrema dreta?

Els mitjans efectivament exerceixen un paper molt important en aquest moment històric. Recordo quan el president George W. Bush va intentar que no es veiessin els fèretres dels soldats morts a l’Iraq perquè creia que aquelles imatges posarien l’opinió pública en contra d’aquella guerra immoral i il·legal. Per això hem de mostrar les imatges, ensenyar i explicar què passa als hospitals, a les residències d’avis, als escorxadors, als camps de jornalers. Cal mostrar què estan suportant les persones que fan que aquesta societat funcioni; només d’aquesta manera poden arribar solucions.

En una feina que implica tanta exposició pública, algunes dones periodistes pateixen la síndrome de la impostora. Què els diries?

Et refereixes al fet que tenen complex d’inferioritat, que senten que no valen prou?

Sí, o que ocupen un lloc que no els pertoca, per exemple.

És que el patriarcat ha mantingut les dones apartades, fent-les sentir inferiors, i per això és tan important que obrim els mitjans a les dones, i a dones no blanques i de diferents classes econòmiques. Això farà que moltes dones d’arreu del món s’hi puguin veure reflectides. I no ho podem fer soles: cal sororitat i solidaritat.

“Els periodistes hem de prendre una decisió fonamental: si volem representar l’espasa o l’escut”

Per acabar, què és el més important que has après en la teva carrera com a periodista?

Considero el periodisme una responsabilitat extraordinària. Vaig ser corresponsal a Timor Oriental, un país que va ser ocupat per Indonèsia i que ha sobreviscut a les matances que els soldats indonesis feien amb armes estatunidenques contra la població civil indefensa. Recordo que la gent se m’apropava perquè creien que una periodista dels EUA podria protegir-los. Aquesta responsabilitat em va impactar fortament. Em va fer veure que hem de prendre una decisió fonamental: si volem representar l’espasa o l’escut. En aquella ocasió em veien com un escut, però massa sovint els mitjans formen part de la maquinària bèl·lica i no es pregunten què és just. I ho hem de fer sempre que informem del que sigui, per exemple, sobre les terribles desigualtats racials i econòmiques entre qui emmalalteix de la Covid-19 i qui no. Hem de decidir quin paper volem tenir en el món, i jo no soc aquí per protegir el poder.




Fuente: Media.cat