January 23, 2021
De parte de Nodo50
183 puntos de vista


El 17 de desembre de 2011, el jove venedor de fruites Mohamed Bouazizi, humiliat per la policia, es va calar foc davant del palau del governador de Sidi Bouzid, una ciutat de 90.000 habitants al sud-oest de Tun铆sia, al costat de la frontera algeriana. La seva mort va produir una sacsejada s铆smica regional, la mal anomenada 鈥減rimavera 脿rab鈥, que es va estendre des del nord d鈥櫭frica fins al golf P猫rsic i va enderrocar diversos dictadors locals: Ben Ali a Tun铆sia, Mubarak a Egipte, Ali Saleh al Iemen, Gaddafi a L铆bia.

Els tunisians van popularitzar el lema que despr茅s repetirien milions de persones (鈥減a, llibertat, dignitat鈥), mentre la paraula karama (鈥榙ignitat鈥) va creuar el Mediterrani i va resumir tamb茅 les protestes dels indignats europeus. Durant algunes setmanes, aquest tsunami democr脿tic va semblar capa莽 d鈥檈liminar, o almenys erosionar seriosament, el poder de les sinistres forces trig猫mines que havien mantingut aquesta zona del m贸n en el cep obsolet de la Guerra Freda: la dictadura, el gihadisme, la intervenci贸 estrangera.

Deu anys despr茅s, la ciutat de Sidi Bouzid, bressol de la revolta, segueix afectada pels mateixos problemes que la van causar: sense infraestructures p煤bliques, amb un 23% de pobresa, m茅s d鈥檜n 20% d鈥檃tur 鈥搈olt superior entre els joves鈥 i un augment de fins al 90% en les demandes de feina durant la primera meitat de 2020. Sidi Bouzid ocupa el tercer lloc del pa铆s en el r脿nquing de protestes socials: 885 entre l鈥1 de gener i el 30 de novembre d鈥檈nguany. Els que s贸n avui joves a Tun铆sia troben els mateixos motius per rebel路lar-se que els de fa deu anys, com si d鈥檃lguna manera durant tot aquest temps no hagu茅s ocorregut res.

Tun铆sia 茅s, en qualsevol cas, l鈥櫭簄ic pa铆s que mant茅 almenys una prec脿ria transici贸 democr脿tica, en la qual alguns dels assoliments civils de la revoluci贸 de 2011 continuen vius. Molt prec脿ria: la crisi econ貌mica i social ha generat tamb茅 una crisi pol铆tica en qu猫 les derives m茅s perilloses han vist refor莽ades les seves posicions, entre elles el retorn de l鈥檃ntic r猫gim, representat pel Partit Desturi脿 Lliure, que encap莽ala totes les enquestes. D鈥檃ltra banda, aquestes mateixes causes alimenten la desesperaci贸 dels m茅s joves, abocats, com abans de 2011, a l鈥檈migraci贸 clandestina o a la radicalitzaci贸 islamista.

Tun铆sia 茅s l鈥櫭簄ic pa铆s que mant茅 una prec脿ria transici贸 democr脿tica, amb alguns dels assoliments civils de la revoluci贸 de 2011

A la resta dels pa茂sos de la zona, la situaci贸 茅s pitjor. En alguns d鈥檈lls les dictadures es mantenen intactes (pensem en el Golf) o han tornat amb 铆mpetu redoblat: n鈥檋i ha prou amb evocar els almenys 60.000 presos pol铆tics d鈥橢gipte, mentre el seu dictador, el general Al-Sisi, va ser rebut fa unes setmanes amb tots els honors a Par铆s i condecorat per Macron amb la Legi贸 d鈥橦onor, en una declaraci贸 simb貌lica molt depriment de 鈥渞etorn a la normalitat鈥. En altres casos, no sols no s鈥檋a aconseguit pa i llibertat, sin贸 que la guerra segueix devastant els seus territoris, despla莽a les seves gents i assassina els seus pobles: 茅s el cas del Iemen, el conflicte m茅s oblidat del m贸n en una de les nacions m茅s pobres de la terra; o el de S铆ria, ja tamb茅 en el silenci despr茅s de nou anys de barb脿rie armada entre el r猫gim d鈥橝l-Assad i el gihadisme; o el de L铆bia, on l鈥檃lliberament d鈥檜n dictador va conduir el 2014 a l鈥檈nfrontament b猫l路lic fratricida entre diferents aspirants a la dictadura.

L鈥檕nada democratitzadora incoada amb la immolaci贸 de Bouazizi s鈥檋a revertit avui en un cicle invers de desdemocratitzaci贸 global. El mal anomenat 鈥渕贸n 脿rab鈥 鈥損erqu猫 茅s berber i kurd, tamb茅鈥 va sortir tardanament de la Guerra Freda per endinsar-se en una 鈥済eopol铆tica del desastre鈥, en la qual els EUA i la UE, sempre a l鈥檃guait, han deixat pas a noves ambicions
i noves guerres fredes.

R煤ssia, l鈥橝r脿bia Saudita, els Emirats, l鈥橧ran, Qatar i Turquia, amb aliances vol脿tils en totes direccions, s贸n avui els veritables art铆fexs d鈥檃quest desordre regional, com ho van ser de les contrarevolucions que van avortar els somnis de pa i llibertat de la regi贸. La Guerra Freda entre l鈥橧ran i l鈥橝r脿bia Saudita no sols explica el caos de la guerra al Iemen, sin贸 tamb茅 la superviv猫ncia del r猫gim siri脿 i la derrota de les forces democr脿tiques que el van combatre inicialment. En aquest context de 鈥済eopol铆tica del desastre鈥, cal afegir el paper sigil路l贸s d鈥橧srael, que no sols ha aconseguit refor莽ar la seva posici贸 geoestrat猫gica enfront de Palestina sin贸 que ha aprofitat per establir relacions diplom脿tiques amb Bahrain, els Emirats, el Sudan i el Marroc: un triomf paradoxal que converteix l鈥檈stat sionista en all貌 que sempre ha estat: una altra 鈥渄ictadura 脿rab鈥.

Deu anys despr茅s, gaireb茅 tot s贸n derrotes. El millor que pot dir-se, i no 茅s poc, 茅s que, en qualsevol cas, les revolucions i revoltes de 2011 van tenir lloc. Van oc贸rrer contra tota l貌gica i a contrap猫l de les relacions de forces (i de les forces mateixes) realment existents. Van ser revoltes pac铆fiques, juvenils, democr脿tiques, que van integrar les dones i les minories, que van impugnar tant les dictadures teocr脿tiques com les nacionalistes i que deixen, per als futurs revolucionaris de la zona, la mem貌ria d鈥檜n desastre diferent de tots els anteriors; 茅s a dir, la possibilitat material de trencar finalment l鈥檈ncanteri negre de la regi贸. Tots els pobles s鈥檃ixequen sempre a partir de la mem貌ria; per primera vegada, el 鈥渕贸n 脿rab鈥 guarda a la mem貌ria una cosa realment bona.




Fuente: Directa.cat