May 20, 2022
De parte de Grup Antimilitarista Tortuga
152 puntos de vista

Des de la revista Al Margen, de l’Ateneu Llibertari de València amb el mateix nom, promouen recuperar un vell debat: “a vueltas con el militarismo y el antimilitarismo’, arran de la guerra d’Ucraïna. Atiat per un company del MOC he fet aquest escrit, una miqueta llarg per al que acostume fer ací. Agafeu-s’ho amb calma.

La història.- La guerra és la pitjor malaltia humana i política que es declara quan es trenquen els ponts del diàleg, quan l’afany de poder i control, l’ instint per fer el mal i destruir els nostres congèneres triomfa front a les pulsions de l’estima i la col·laboració.

Malauradament, aquesta mateixa guerra, si fem cas a Michel Foucault, sembla trobar-se a l’origen de moltes de les nostres societats i estats. La conquesta del territori valencià i hispànic a les taifes musulmanes va ser decisiva per a la creació de l’antic Regne de València i la nostra entrada en la civilització cristiana i occidental. No és qualsevol cosa. Les guerres napoleòniques, o la primera i la segona conflagració mundials, sense dubte, van provocar uns nous “ordres” europeus i/o mundials.

Al llarg de la història hem tingut moltes oportunitats per aprendre dels incomptables horrors físics i morals de la guerra. Precisament, els moviment pacifistes que havien fracassat en aturar la primera Guerra Gran de 1914-1918 (recordem el malaurat Jean Jaurès) van reviscolar amb la seua fi i amb la contemplació i consciència de la barbaritat comesa. Fins i tot el president de França, Georges Clemenceau (no precisament un antimilitarista), reconeixia que el pacifisme havia pres una gran volada i un gran prestigi, amb l’espenta del qual es va crear una primera societat de nacions amb la complicitat del president d’EEUU Woodrow Wilson. L’amic i professor David Devesa té una tesi tan excel·lent com desconeguda sobre les diferents línies d’aquest moviment. Una primera venia lligada al liberalisme democràtic, a la idea de pau perpètua (plantejada per Immanuel Kant) i al federalisme. No oblidem que Pi i Margall, segons declarava ell mateix, havia pres la ploma per demostrar que la revolució és la pau i la reacció la guerra. Fet i fet, va haver de dimitir com a president del govern, a la Primera República Espanyola, per no reprimir els seus companys, federalistes més intransigents, alçats en armes.

La segona tradició connectava amb el socialisme utòpic, el món obrer i llibertari. En aquest context podríem situar tant a Henry de Saint Simon o Charles Fourier com també, posteriorment, a Lev Tolstoi, Víctor Considerant o Henry Thoreau. Caldria comptar, així mateix, amb moltes tradicions religioses, sobretot els quàquers i altres confessions protestants (no tant amb la catòlica).

Després de la II Guerra Mundial vam viure a Europa un temps que, vist amb perspectiva i amb tots els matisos que hom vullga, podríem qualificar de ‘gloriós’ des de molts punts de mira. Partits de dreta i d’esquerra deixaren arrere el militarisme i es posaren a construir una societat relativament cohesionada i pacífica, allò de l’estat del benestar que començaria a trontollar amb el reviscolament de neoliberalisme pels anys 1980. Paral·lelament, es segellava la reconciliació entre Alemanya i França i es posaven els fonaments de la Unió Europea.

Em fa la feta que aquesta ha estat una construcció realment remarcable perquè no sols ha estat possible una pau, imperfecta però relativament digna, durant prop de 80 anys; a més a més, la cultura de la pau ha arrelat en la majoria de les persones. Perquè la democràcia, al capdavall, és en essència una cultura de pau: el relleu en el poder per mitjans pacífics i no per la intervenció militar o la guerra, com s’esdevenia abans o s’esdevé ara mateix allà on no la hi ha. Fet i fet, a penes fa uns mesos “ningú” no pensava que la invasió d’Ucraïna era possible. Ningú, o ben pocs, concebien o imaginaven possible una nova guerra al bell mig d’Europa. Però va esclatar.

El present.- Tenim la memòria curta, especialment pel que fa les guerres. Cada vegada que acabava un gran conflicte bèl·lic, els contemporanis s’adonaven del desastre majúscul que havia significat: en vides, en destrucció material i sobretot moral, amb famílies dividides, pares i fills morts o mutilats… i, pitjor encara, homes i dones avergonyits, frustrats i sovint enfollits pel que havien fet o patit. Així passaria després de la Guerra de Successió de 1701-1714, amb les guerres napoleòniques o amb les dues guerres mundials, com hem vist. O, per suposat, amb la nostra pròpia guerra civil de 1936-1939. No seria gens estrany que en acabant la guerra s’estengués un gran silenci, lligat a una gran por, però també a una gran vergonya.

Amb el temps, però, no cal insistir-hi, venen els apassionaments nacionals i les ambicions imperialistes, els orgulls ferits, els greuges irrecuperables, la creació de la figura d’un enemic, els interessos no declarats, la por al foraster i a l’immigrant… la por, sempre la por. I, al capdavall, el cultiu d’una cultura militarista, agressiva i deshumanitzada. És ací on estem, sembla.

“Quoi faire” ?

Ja aniria bé que (quasi) en el final d’una vida pogués saber, si més no ‘intuir’, per on haurien d’anar les solucions a un problema semblant. Tanmateix, ningú tenim la fórmula màgica, i menys encara els mitjans per fer-la realitat. Tot i això, és evident, no hauríem de restar parats esperant que la fervor guerrera ens envolte i ens entre a dins, un cop més.

Recorde molt bé quan als anys 1970 s’escampava aquella enganxina del Moviment d’Objectors de Consciència que resava: “Eixim de la prehistòria”. El missatge que hi ha explícit i implícit és incommensurablement poderós: hem millorat molt tecnològicament, però no hem estat capaços de superar la violència com a forma de resolució dels conflictes: pitjor encara, hem “millorat” tant els mitjans destructius que tenim capacitat sobrada per a un suïcidi col·lectiu.

És evident, com planteja Tomàs Gisbert, que allò que caldria és potenciar la capacitat de la ONU i que els països renunciaren a actuar fora de les seues fronteres, desmilitaritzar el concepte de seguretat, ja que no podem ni devem afrontar riscs i reptes no militars d’aqueixa forma. La pau s’hauria de construir de manera recíproca entre les parts, sense amenaces militars i sobre la base del desarmament, el diàleg, la cooperació i el coneixement intercultural… però. Quan ens trobem al bell mig de la follia i la calentura d’un conflicte d’abast europeu, què fem?

És evident que hi ha una disjuntiva absolutament extemporània i fastigosa. Com allò de ‘susto o muerte’. Enviar armes per defendre’s de la invasió, per defendre un model més democràtic i menys autoritari? Potser això signifique també un allargament de conflicte, de les morts i dels patiments.

Cal dir que he escoltat a persones interessants, com Vicenç Fisas o Carlos Taibo, sentir-se molt incòmodes quan se’ls pregunta per la qüestió si enviar armes o no. Tot això, una vegada trencats els ponts i després d’haver fet sordesa davant de les propostes (no solament pacifistes) d’integrar a Rússia en un esquema de seguretat europeu; tot això després de la invasió caníbal de la Rússia imperialista. La pregunta seria en tot cas: quant de temps i quantes morts, quant de dolor, odi i mentida s’hauran de produir abans que (probablement, esperem) tornem a uns pactes que en bona mida ja s’havien construït, fet i violat?

Allò que és evident és que no podem creuar-nos de braços i restar passius. El que no podem o devem és entrar en una escalada de greuges sinó, ben al contrari, llevar llenya al foc, entendre les raons de “l’enemic” (en bona mida, una construcció propagandística) i fer propostes proactives de solucions pacífiques. És evident que això és ben difícil quan els ànims estan calents; quan està viu el llenguatge de les bombes. A la fi, però, més prompte o més tard, caldrà signar la pau; o eternitzar la guerra, escampar-la i viure (i morir) a l’infern.

Hem de pressionar perquè la tasca diplomàtica siga la de construir la pau i no el rearmament; hem de donar suport als refugiats, a totes les víctimes i acompanyar la resistència civil no violenta, hem de dialogar i promoure trobades amb les comunitats ucrainianes i russes, hem de fugir del marc mental de ‘nosaltres’ i ‘ells’, hem d’escampar el concepte de “seguretat comuna”: cap país no pot obtenir seguretat prenent decisions unilaterals sobre el seu desplegament militar, perquè la seguretat depèn també de les accions i reaccions dels adversaris potencials. Hem de construir un nou paradigma de seguretat que tinga en compte les víctimes, així com potenciar la negociació dialògica que atén l’arrel i les causes del conflicte.

Hem de rellançar plataformes com la ONU i la l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa que han estat bandejades i anorreades pels interessos imperialistes.

Com ens diu Sandra Martínez, la seguretat es construeix també des de les resistències i des dels carrers. El pacifisme no defensa cap submissió, perquè la pau és subversiva per se. Parla de drets humans i de justícia global: la pau no és neutral, tampoc equidistant. Pren partit actiu i exigeix responsabilitats, de protegir i de proveir solucions basades en el benestar comú. Les exigeix a líders, governs nacionals, i organitzacions internacionals. Però és un camí i, com a tal, requereix també de reflexions complexes i pausades, i de mirada a llarg termini. Si bé no parla d’anar poc a poc, sí obliga anar pas a pas.

Allò que no podem ni deguem fer és deixar-nos portar per la febre militarista i autoritària que desgastarà i pervertirà encara més el que ens queda de democràcia.

Font: http://jesuseduard.blogspot.com/202…




Fuente: Grupotortuga.com